Estatuto de Autonomía de Cataluña
Audiollibre
291 ficheros navegables
Especial Oposiciones
Voz: Marta Salvador Torras
Duración: 5 Horas
Textos Legales
Precio de la descarga : 2 Euros
La Generalitat de Catalunya estableix L’Estatut d’Autonomia de Catalunya com “la norma institucional básica. Defineix els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l’Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya.”
L’Estatut d’Autonomia ha estat l’eina legislativa que ha acompanyat les intitucions gubernamentals representatives del catalanisme des de principis de segle XX. L’any 1919 els diputats de la Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans van redactar les Bases per l’autonomia de Catalunya, abortades per l’esclat de la dictadura de Primo de Rivera, Tot i així les Bases van significar un referent per l’Estatut de 1932 en el marc de la Segona Republica, aprovat per la Generalitat y les Corts Espanyoles. Durant la dictadura franquista tota llibertat i autonomia va ser reprimida. L’Estatut va ser l’eix vertebrador de la lluita contra la represió a Catalunya, Finalment l’any 1978 es va redactat L’estatut de Sau, aprovat per les Corts y per la Generalitat de Catalunya, el 1979. Aquest ha estat substituit per la proposta de 2006, redactada a Miravet, sotmesa a referéndum el 18 de juny de 2006 i pendent d’aprovacio pel Tribunal Constitucional de l’Estat.
El vailet del Pa i
Els qui ho miren i els qui hi van
Narcís Oller
Voz: Marta Salvador Torras
Duración: 37 Minutos
Música: Torley on Piano (cc:by-sa)
Imagen: flickr Commons
Precio de la descarga : 2 Euros
Narcís Oller és un dels Grans autors de la Reinaxença, Oller per la novel.la Jacint Verdaguer, amb poesia, Ángel Guimerà, per al teatre van significar per a la llengua catalana entrar en la modernitat literària. Oller va i introduir el naturalisme francès amb “Croquis al Natural” volum de contes al qual pertanyen (1879) “El vailet del Pa” i “Els qui ho miren i els qui hi van”. I que continuaria amb els titols de ficcio de la “Papallona” (1882), “l’Escanyapobres” (1884), “La Bogeria” (1898) o “Pilar Prim” (1906),
Oller va assumir les tesis estètiques naturalistes després de la lectura de l’obra d’Émile Zola. La novel.la com a reflexe fidedigne de la realitat social i el protagonisme necessari de la burguesía urbana com a simbol de la, sovint injusta, nova societat industrial. El Naturalisme cruel, queda ven retratat per l’artista al “Vailet del Pa”. Per molt amics que siguin els joves protagonistes, per molt que juguin sota l’aixopluc de la inocència dels infants, el món dels adults, simbolitzada per la diferència de classe i els diners, els acabarà separant irremediablement.
Forani, nascut a Valls a l’any 1846, es va introduir a l’intelectualitat de Barcelona, i ja no se’n va moure fins a la seva mort al 1930. Gràcies a l’influència del seu cosí, el crític Josep Ixart lliscava sense entrevancs per les institucions gestores del moviment de la Reinaxença: els Jocs Florals, el grup de Lo Gay Saber o les tertúlies del Cafè Suis. Amb la seva obra va assolir un gran prestigi al món de les lletres catalanes, llengua que reivindicà com a símbol unió i vehícle de culura.
“Salpicada de luna llena” escrito por Maria José Hernández Hernández, es el relato que da nombre a su primer libro. Un mosaico de imágenes y de ideas unidas con piezas precisas. Palabras nutridas de dobles sentidos, estímulos para el crecimiento personal, que inducen a la meditación, para notarnos que nunca, nunca se camina solo en el río de la vida “formas parte de un universo completo que se envuelve a sí mismo, en un abrazo, eterno, calido y hermoso”.
Maria José, tiene tres hijas y una gata parda. Logró acabar Derecho y estudió guión de Cine y Televisión, para encontrar su vocación de escritora años más tarde. Ha colaborado además con diferentes medios: la revista la Káskara Marga y El Celador, en el periódico El Día, de Tenerife y en La Voz, de Palma. “El fotógrafo” fue emitido en el programa de la Cadena Ser “La linterna” aparece y aparece recogido en el volumen Cien relatos geniales.
John Keats está considerado uno de los grandes poetas británicos. El destino no havia designado para él, el mundo de la cultura. Había nacido en el Londres de 1795. Empezó muy joven como aprendiz de cirujano y se licenció en farmacia. Estudió literatura de forma autodidacta. En seguida se identificó con las corrientes estéticas más modernas: el rechazo a la sociedad burguesa, el retorno a la vida natural, el uso del lenguaje emocional, el culto a la muerte y a la noche. Es decir, con el romanticismo. Después de sus primeros trabajos la fortuna le sonrió y entró en el círculo de Shelley y Lord Byron, los poetas por excelencia del movimiento que lo introdujeron en el selecto mundo de los literatos.
Después de conocer a los más brillantes autores del Romanticismo y gozar de su amor, la hermana de su amigo Charles, Fanny Brawne, murió joven con 26 años, como si estas experiencias fueran suficientes para nutrir su existencia. Keats fue enterrado en el cementerio no católico de Roma, también conocido como “el de los poetas”. Ya sea por auténtica o falsa modestia, en su tumba se puede leer la sentencia “Aquí descansa uno que grabó su nombre en agua”. Sabía que su paso por la vida era un espejismo, algo efímero. Era plenamente consciente que el alma y el cuerpo necesitan descansar. Shelley, al ver la tumba, exclamo que ese mausoleo “haría que cualquiera se enamorara de la muerte”. El que enamora en sí al poeta, es la idea de muerte, no el elemento material. El amigo, en un homenaje macabro y real, un año más tarde murió ahogado cerca de Nápoles, y fue enterrado en el mismo cementerio.
Volviendo al Keats vivo, apuntar que compuso unos 150 poemas. Sus mejores trabajos, los escribió cuando la muerte por tuberculosis, lo encontró el año 1821.Oda a la melancolía pertenece a esta ultima hornada lírica. Fue escrita en el año 1819 y publicada en el siguiente año. Se trata de un poema todavía discutido. Porque, aunque es un elogio a la tristeza, es paradójicamente, un canto a la vida. Proclama la necesidad imperiosa de huir de la negritud de la muerte. (No, no, no vayas al río del olvido). Pero la melancolía es un ingrediente de la vida, es la vida misma (Deseando el adiós: y con placer doloroso
La abeja se vuelve veneno). La alegría no podría existir sin la tristeza, como el día no podría existir sin la noche, porque de ella nace. Keats, lo sabe y en todo momento en sus versos está presente lo positivo junto con lo negativo (Con la belleza vive, belleza que morirá).
Oda a la melancolía
No, no, no vayas al río del olvido
No exprimas el acónito púrpura,
Deseando su venenoso vino.
No dejes que tu pálida frente sea besada
Por la noche, rubí uva de Belladona.
Ni hagas tu rosario con frutas del bosque
Ni dejes que el escarabajo ni la polilla vivan en
tu melancólica mente.
Ni que el búho trasnochador sea
Un compañero en los misterios de tu tristeza infinita
Porque la sombra a la sombra retorna, adormecida
Y ahoga la vigilia angustia del alma
Pero cuando la melancolía llega,
Repentina desde el cielo como una nube llorosa,
Que inunda las flores cuidadas por el sol
Y abril esconde la verde ladera en una mortaja
Entonces, seca la pena en una rosa de la mañana.
O en el salado arco Iris de las olas marinas.
O en la riqueza redonda de las peonías
O si tu amante muestra su fabulosa ira
Toma su mano y déjala tronar
Y mira en el profundo de sus incomparables ojos.
Con la belleza vive, belleza que morirá:
Y con la alegría, cuya mano sobre sus labios
siempre dice adiós
Deseando el adiós: y con placer doloroso
La abeja se vuelve veneno.
Pues en el templo del deseo, envuelta en un velo,
La melancolía es sagrada,
Aunque solo la ve aquel que con incansable
Paladar saborea la uva fatal de la alegría.
Su alma probará la tristeza de su poder
Y la expondrá entre sus nebulosos trofeos.
No, no, no vagis al riu de l’oblit,
ni exprimeixis l’acònit púrpura,
Desitjant el seu verinós vi.
Ni deixis que el teu pàlid front sigui besat
Per la nit, rubí raïm de belladona.
Ni fagis el teu rosari amb fruites del bosc
Ni deixis que l’escarabat ni l’arna visquin a la
teva trista ment
Ni que l’òliva pernoctadora sigui
una companya en els misteris de la teva tristesa sense fi:
Perquè l’ombra a l’ombra torna, adormida.
I afoga la vigília angoixant de l’ànima.
Però quan la malenconia arriba,
Repentina des del cel com un núvol ploraner,
Que rega les flors cuidades pel sol.
I abril amaga el verd turó en una mortalla.
Aleshores eixuga la pena en una rosa del matí.
O en el salat arc de San Martí de les ones marines.
O en la riquesa rodona de les peonies
O si la teva amant la seva abundosa ira mostra
Pren la seva mà i deixala tronar
I mira el profund dels seus incoparables ulls.
Amb la bellesa viu, bellesa que morirà:
I amb la joia del seu dit que sobre els llavis
sempre diu adéu,
Desitjant l’’adéu i amb plaer dolorós
L’abella es torna verí,
Doncs al temple del desig amb el seu vel,
la malenconia és sagrada,
Encara que només la pot veure aquell que amb infatigable
llengua menja el raïm fatal de la joia.
La seva ànima provarà la tristesa del seu poder
I l’exposarà entre els seus ennuvolats trofeus.
L’auca del Senyor Esteve
Santiago Rusiñol
Voz: Marta Salvador Torras
Duración: 6 Horas 6 Minutos
Música: Torley on Piano (cc:by-sa)
Audiollibre
Download: 2 Euros
SANTIAGO ROSINYOL
L’auca del senyor Esteve
L’auca del senyor Esteve és la novela clau del modernisme català. Ja a la seva época va gaudir d’una gran repercusió ja que es va emmarcar dins el moviment de la Reinaxença catalana, a les darreries del segle XIX, que marcava la fi simbòlica de la decadencia política i cultural del país respecte a Espanya. El modernisme però va esclatar a tot Europa. Va néixer en contraposició al classicisme i pregonava la imaginació creativa, rompre les linees acadèmiques i la representació subjectiva de la realitat.
A l’auca del senyor Esteve, de l’any 1907, aquesta dicotomía, creativitat versus academicisme, és representada per la dualitat artista-societat. La vida del senyor Esteve és l’eix per dibuixar un retrat costumista dels valors d’una classe social que aleshores naixia: la petita burguesía catalana. El treball, és representat com a conductor de la cotidianitat, l’austeritat i l’autorrepresió, com a regles de comportament. És a dir tot, allò que tradicionalment s’identifica amb el concepte de “seny”. Són valors que es contrapossen a la creativitat, esponteneitat i l’alegria pròpies de la “rauxa”, representada en el fill del senyor Esteve: en Ramonet, artista de la familia en que el propi Rusiñol emmiralla la seva personalitat. Ell va néixer a l’any 1861 al barri de Ribera de Barcelona, on la familia era propietaria d’una botiga de fils. Santiago hi va treballar desde la seva adolescencia. Ell sentia una forta vocació artística, però l’avi, el cap del clan, sempre s’hi va opossar. Quan aquest va morir, el jove Santiago, va abandonar la botiga i es va dedicar allò que realment dessitjava: la pintura i la literatura. L’autor, doncs, se serveix d’aquesta experiencia personal per a construir la novela, en que fa un retrat irònic i amb molt sentit de l’humor, ratllant la parodia dels personatges, alhora que idealitza la vida d’artista.
Rusiñol es va comportar com un esplèndid fill del modernisme: bohemi, alegre y divertit. Quan es va poder dedicar a la seva doble vocació, l’escripura i la pintura, es va convertir en el major representant de la vida bohemia a Barcelona, Organitzador de les grans festes modernistes a Sitges, visitant dels baixos fons del barri del port a on prenia notes i en dibuixava els paisatges. Fins i tot va viatjar a Paris, a Montmatre, com manava l’estatut bohemi del tombant de segle. On per cert, va descobrir la pintura del Greco vivament reclamada per les vanguardes artístiques del segle XX.
Santiago Rusiñol va deixar un gran llegat, reflexe de la seva energia creativa, energia aprofitada fins al final de la seva vida, l’any 1931, quan pintava els jardins d’Aranjuez. En vida, cada any organitzava una exposisió de pintura a la mítica sala Parés de Barcelona amb el seu amic, l’ilustrador, Ramon Casas. Destaca també per la seva extensa obra literaria: numeroses peces teatrals i novel-les, entre les que se situa i destaca l’Auca del Senyor Esteve.
Poeta y escriptor clàssic català. Va néixer a Barcelona l’any 1860 i va morir a la mateixa ciutat el 1911. Maragall, era l’hereu d’una acaudalada família textil. Desde jove va sentir una fervorosa pasió artística que el va abocar a la literatura. El primer premi que va guanyar va ser a l’any 1881 va guanyar els Jocs Florals de Badalona. Encara que es va llicenciar en Dret i, en contra de la voluntat familiar, va seguir cultivant la seva activitat literaria. Al tombant de segle part de la burgesia es va sentir identificada amb el nacionalisme català naixent i amb les idees modernistes representades en arquitectura per Antoni Gaudí, i intimament lligades al romanticisme europeau. Joan Maragall va representar nova ideologia i la va intelectualment amb la seva obra.
Els poemes compilats per audio-libro.com formen part d’Enllà, un recull poemes de 1906 i de Seqüències de 1911, l’últim any de la seva vida.
Estatuto de Autonomía de Cataluña
El vailet del Pa i
Oda a la melanconía
L’auca del Senyor Esteve
.
Poemas
