Joaquín Dicenta Benedicto nació en Calatayud el 3 de febrero de 1862; fue periodista, novelista, dramaturgo y poeta.
Muere en Alicante el 21 de febrero de 1917.
Hijo de un teniente coronel del ejército gravemente herido en la guerra carlista, no siguió el trágico destino de su padre. En 1878 fue expulsado de la Academia de artilleros de Segovia. Fue entonces cuando inició una vida llena de relaciones y vivencias con todo tipo de personajes: políticos, periodistas, abogados, republicanos, krausistas, poetas y mujeres; que marcaron su vida y su prolífica obra.
La Casa quemada es una novela breve, pero magistralmente narrada. Nelo y Roseta viven con su hijo Tonet en un ambiente rural de Elche oriental. Además está el abuelo, el padre de Roseta, el señor Chimo, que no quiere abandonar su Barraca; y un patrón de lancha llamado Chaume. Joaquín Dicenta no necesita más personajes para contarnos una historia sobre costumbres, infidelidad y pasión, con dramática y exquisita pericia narrativa que nos dejará, sin lugar a dudas, helado el corazón.
Bonaventura Carles Aribau va ser poeta. És l’autor d’Oda a la patria, composició que va donar el tret de sortida al moviment de la Reinaxença i al romanticisme en català. Tot i que la seva obra poètica no és molt extensa (Ensayos poéticos” és el seu únic volum de poemes) l’activitat cultural va ser molt àmplia: periodista, (va ser un dels fundadors del diari El Europeo i La Sociedad Filosófica a l’any 1815 ), traductor, i crític literari, també.
Tanmateix Aribau es mostrava com un home amb moltes cares. A més de literat i erudit, va ser polític i economista. La seva faceta de polític, mostra que no sempre era coherent amb les seves idees. Si més no, se’l pot acusar volubilitat, si considerem que quan al 1823 va ser nomenat secretari de la diputatció de Lleida, no va dubtar en clamar a l’ordre públic. Ell mateix havia participat als moviment revolucionari de 1820, tan sols tres anys abans.
És cert que l’inici de la seva vida el dedicà a l’art i a l’aprenentatge, si més no, a la vida més pròpia de l’ànima. Va estudiar retòrica i poètica al seminari concialiar de Barcelona, ciutat on va néixer l’any 1798. A la Junta de Comerç va aprendre hidroestàtica, estàtica i física experimental. Però quan la seva mare va enmalaltir i el seu pare va exiliar-se, va llençar-se de ple al comerç i a activitats més lucratives. Va començar una exitosa carrera que culminaria amb càrrecs a Madrid com director de la casa de la moneda el 1852 o secretari de la intendencia de la casa reial i patrimoni, el 1857 . Va morir a Barcelona, a l’any 1862, per això, pobre i malat, per les coses de la vida.
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.
¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?
En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
La casa quemada
La pàtria
Audiolibros - Literatura 