Oda a la malenconia

Oda a la malenconia
John Keats
1795-1821
Voz: Marta Salvador Torras
Duración: 3:30
Música: Tom Fahy (cc:by-sa)
Audiollibre gratis

Escuchar Poema:

Descargar gratis

Oda a la malenconia
John Keats

No, no, no vagis al riu de l’oblit,
ni exprimeixis l’acònit púrpura,
Desitjant el seu verinós vi.
Ni deixis que el teu pàlid front sigui besat
Per la nit, rubí raïm de belladona.
Ni fagis el teu rosari amb fruites del bosc
Ni deixis que l’escarabat ni l’arna visquin a la
teva trista ment
Ni que l’òliva pernoctadora sigui
una companya en els misteris de la teva tristesa sense fi:
Perquè l’ombra a l’ombra torna, adormida.
I afoga la vigília angoixant de l’ànima.

Però quan la malenconia arriba,
Repentina des del cel com un núvol ploraner,
Que rega les flors cuidades pel sol.
I abril amaga el verd turó en una mortalla.
Aleshores eixuga la pena en una rosa del matí.
O en el salat arc de San Martí de les ones marines.
O en la riquesa rodona de les peonies
O si la teva amant la seva abundosa ira mostra
Pren la seva mà i deixala tronar
I mira el profund dels seus incoparables ulls.

Amb la bellesa viu, bellesa que morirà:
I amb la joia del seu dit que sobre els llavis
sempre diu adéu,
Desitjant l’’adéu i amb plaer dolorós
L’abella es torna verí,
Doncs al temple del desig amb el seu vel,
la malenconia és sagrada,
Encara que només la pot veure aquell que amb infatigable
llengua menja el raïm fatal de la joia.
La seva ànima provarà la tristesa del seu poder
I l’exposarà entre els seus ennuvolats trofeus.

(Traducció del inglès de Marta Salvador)

John Keats
John Keats és considerat un dels grans poetes clàssics Britànics. Tot i així el destí no imaginava per a ell assignat el món de la cultura. Nascut al Londres de 1795, ser apartat de l’escola pels seus familiars i va començar de molt jove carrera com a aprenent de cirurgià i va llicenciar-se en farmàcia, Però va estudiar literatura de forma autodidacta. Enseguida és va identificar amb les corrents estètiques més modernes: el rebuig de la societat burgesa, el retorn a la natura, l’ús del llenguatge emocional i el culte a la mort i a la nit. És a dir amb el Romanticisme. Després dels seus primers treballs, la fortuna el va somriure i va entrar al cercle de Shelley i Lord Byron, els poetes per excel•lència del moviment, que l’introduïren al selecte món dels literats.

Després de conèixer els més brillants autors del Romanticisme i gaudir del seu amor, amb germana del seu amic Charles, Fanny Brawne, va morir jove amb 26 anys, com si aquestes experiències ja fossin suficients per nodrir la seva existència. Keats va ser enterrat al cementiri no catòlic de Roma, també anomenat dels poetes. Ja sigui per autèntica o falsa modèstia, a la tomba es pot llegir la sentència “aquí descansa un que va gravar el seu nom en aigua”. Sabia que el seu pas per la vida era un miratge, quelcom efímer. Era plenament conscient que l’ànima i el cos necessiten descansar. Shelley al veure la tomba va exclamar que aquell mausoleu “faria que qualsevol s’enamorés de la mort”. Ell, com a romàntic estava enamorat de l’idea de la mort. El que l’enamora en sí al poeta és la idea de mort, no de l’element material. L’amic, en un homenatge macabra i real, un any més tard va morir ofegat, a prop de Nàpols. Va ser enterrat en aquell mateix cementiri.

Tornant al Keats viu, dir que va composar uns 150 poemes, Els seus millors treballs, els va escriure quan la mort, per tuberculosi el va trobar a l’any 1821. Oda a la melanconia pertany a aquesta última tongada lírica. Va ser escrita el 1819 i publicada a l’any següent. Es tracta d’un poema encara discutit. Tot i ser un elogi a la tristesa és, paradoxalment, un cant a la vida. Proclama la necessitat imperiosa de fugir de la negror de la mort. (No, no, no vagis al riu de l’oblit). Però la malenconia és un ingredient de la vida, és vida mateixa, (Desitjant l’adéu i amb plaer dolorós L’abella es torna verí). L’alegria no podria existir sense la tristor, com el dia no podria existir sense la nit. El dia sempre estarà amb deute amb la nit, perquè d’ell neix. Keats, ho sap i en tot moment els seus versos és pressent allò positiu amb allò negatiu (Amb la bellesa viu, bellesa que morirà).

Traducción en castellano de la Oda a la melancolía por Marta Salvador Torras